Hi ha pacients que arriben a consulta demanant carilles dentals i, després del diagnòstic, la resposta no és sí. No perquè no es pugui fer tècnicament, sinó perquè fer-ho no seria el correcte per a aquest cas concret en aquell moment.

Dir que no a temps és una part del criteri clínic que rarament s'explica al pacient. Aquest article descriu les situacions més freqüents en les quals la indicació de carilles dentals es posposa o es replanteja, i per què aquesta decisió protegeix el resultat a llarg termini.

Aquest article té un caràcter exclusivament divulgatiu. La indicació de qualsevol tractament restaurador ha de ser determinada per un odontòleg especialitzat després de l'exploració individualitzada del cas.

‍

Quan l'oclusió no està resolta

Una restauració ceràmica col·locada sobre una oclusió inestable —amb interferències, sobrecàrrega en determinats punts de contacte o absència de guia canina funcional— té un pronòstic compromès des de l'inici. Les carilles rebran forces per a les quals no estan dissenyades, independentment de la qualitat del material o de la tècnica emprada.

Quan l'anàlisi oclusal detecta aquest tipus de situació, el correcte és explicar-ho al pacient i proposar resoldre primer la causa —mitjançant ajust oclusal, tractament del bruxisme o, en alguns casos, ortodòncia prèvia— abans de planificar cap restauració definitiva.

Quan hi ha malaltia periodontal activa

La geniva és la base biològica sobre la qual es recolza qualsevol restauració ceràmica. Si existeix inflamació gingival activa, pèrdua d'inserció o qualsevol signe de malaltia periodontal sense tractar, planificar carilles abans de resoldre aquesta situació compromet tant el marge de la restauració com la seva estabilitat a llarg termini.

En aquests casos, el protocol prioritza el tractament periodontal. Només quan la salut de la geniva està estabilitzada té sentit avançar cap a la fase restauradora.

Quan l'objectiu és un resultat d'aspecte artificial

Alguns pacients arriben amb referències d'un resultat molt blanc, molt uniforme o amb formes que no es corresponen amb la seva anatomia facial i dental. L'objectiu clínic d'una restauració ceràmica ben planificada és que s'integri de forma natural; que no es noti que és una restauració.

Quan l'objectiu del pacient s'allunya d'aquest criteri, la conversa prèvia és fonamental. En alguns casos es pot arribar a un punt intermedi amb base clínica sòlida; en d'altres, aquest desajust d'expectatives fa que sigui més honest posposar la decisió.

Quan les expectatives no són realistes

Hi ha situacions on el que el pacient espera del tractament no es correspon amb el que l'anatomia o la biologia permeten aconseguir. Explicar-ho amb claredat —en lloc d'intentar satisfer una expectativa que no és assolible— és part del criteri clínic i protegeix el pacient d'un resultat amb el qual després no estarà conforme.

Per què aquesta forma de treballar genera més confiança

Un odontòleg que només diu que sí no està necessàriament actuant en el millor interès del pacient. Dir que no quan el diagnòstic ho indica —i explicar per què— és el que permet que, quan la resposta és sí, el pacient sàpiga que aquesta decisió està fonamentada en una anàlisi real del seu cas.

En el Mètode GRAS®, aquesta forma de procedir no és una excepció; és part del protocol. L'avaluació conjunta de l'equip, amb el pacient present, existeix precisament perquè aquestes situacions es detectin abans d'intervenir, no després.

Cristina Gras Odontologia Restauradora Avançada
Passeig de la Bonanova 110, 08017 Barcelona (Sarrià)
institutdentalcristinagras.com · +34 932 157 382

Aquest article té un caràcter exclusivament divulgatiu i no constitueix consell mèdic ni odontològic. No substitueix en cap cas la valoració clínica individualitzada per part d'un odontòleg col·legiat.

‍